MÈTRICA LLATINA. L'HEXÀMETRE

Un hexàmetre és el tipus de vers utilitzat  a Grècia i a Roma per fer la poesia èpica, que 

també s'anomena poema èpic o epopeia. Té les següents característiques: és un poema format per milers de versos (3.000, 5.000, 12.000...) que tracta sobre herois, llegendes, déus, monstres...i per tant és una una història narrada.

Un gran nombre de les literatures occidentals comencen la seva tradició literaria amb una epopeia, com per exemple, El cantar del mio Cid, tot i que no estigui escrit amb vers hexàmetre.

Unes les primeres epopeies que tenim son la Ilíada i la Odissea escrites (o no...) per Homer. Posteriorment al segle IaC, Virgili (del qual sabem segur la existència, a diferència d'Homer ja que se'n tenen dubtes) realitza una fusió amb els dos poèmes epics anteriors i neix la seva  reconeguda Eneieda, malgrat que ell la considerés imperfecta i doncs tingués la intenció de cremar-la. Aquests llibres que configuren l'Eneida estan escrits amb l'hexàmetre. 

Com s'elabora un hexàmetre:

l'elaboració d'aquest segueix una mètrica molt específica. Els romans difereixen del nostre tipus de metre actual. Per començar, antigament no es coneixia la rima.

Així doncs un fet molt important en la mètrica llatina és la quantitat vocàlica, fet que nosaltres hem perdut actualment. En llatí hi ha més de cinc vocals, n'hi ha fins a deu. 

La diferència principal és que cinc d'elles es poden pronunciar més llargues que les altres. (per això als diccionaris es col·loca una ralla horitzontal a sobre les vocals que indiquen que es tracta d'una vocal llarga) en canvi, les altres són breus i les identifiquem perquè damunt porten una espècie d'"u". 

El joc creatiu dels poetes consisteix doncs en combinar les diferents llargàries  de les vocals.

Totes les combinacions possibles que existeixen són les següents:

- Dues vocals:

U -

U U

-  U

U  -

- Si enlloc de dues en tenim  tres:

-   -  -

-   - U

U U U

U  -  -

U  U -

-  U   -

U - U

És a dir, els poetes llatins agafaven les combinacions que més els agradaven, com nosaltres avui en dia agafem els tipus de vers que més ens agraden (decasíl·lab...). Les combinacions més habituals (que van agradar més) són: d'una banda dues vocalls llargues ( - - ), és a dir, el peu espondeu i de l'altra, el peu dàctil, amb una vocal llarga i dues de curtes (- u u ).

Basant-nos en l'hexàmentre (hexa, sis; metre, mesura), arribem doncs a dir que és un vers que és divideix en sis parts, les quals anomenem peus (és a dir, sis peus). En un hexàmetre han de ser forçosament dàctils o espondeus. El nombre mínim de vocals seria dos, i el màxim, divut vocals. El poeta triarà aquesta disposició en el vers, però no pot haver-ni cap que no compleixi les requisits anteriorment establerts.
Així doncs, agafant paraules amb diferents vocals breus i llargues  que compleixin l'estructura dels peus dàctils i espondeus.

Spēm sĭnĕ | cōrpŏr' ă|māt //, cōr|pūs // pŭtăt | ēssĕ quŏd | ūnd' ēst.

Ādstŭpĕt | īpsĕ sĭ|bī // vūl|tūqu' // īnm|ōtŭs ĕ|ōdẽm

Hǣrĕt, ŭt | ē Părĭ|ō // fōr|mātūm | mārmŏrĕ sīgnũm.

Ovidi, Metamorfosis, llibre III, « Narcís »

Exemple esquemàtic del primer hexàmetre:  - U U / - U U / - U U / -  - / U U / -  -

Eco i Narcís

Carles Riba provà de fer hexàmetres, el poema Súnion, n'és un exemple:

Súnion! T’evocaré de lluny amb un crit d’alegria,

tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent:

pel teu record, que em dreça, feliç de sal exaltada,

amb el teu marbre absolut, noble i antic jo com ell.

temple mutilat, desdenyós de les altres columnes

que en el fons del teu salt, sota l’onada rient,

dormen l’eternitat! Tu vetlles, blanc a l’altura,                     7

pel mariner, que per tu veu ben girat el seu rumb;

per l’embriac del teu nom, que a través de la nua garriga

ve a cercar-te, extrem com la certesa dels déus;

per l’exiliat que entre arbredes fosques t’albira

súbitament, oh precís, oh fantasmal! i coneix

per ta força la força que el salva als cops de fortuna,

ric del que ha donat, i en sa ruïna tan pur.

                                                                        Les elegies de Bierville (1943)

Cap Súnion (Grècia)

Exemple de l'Ègloga I de Virgili, amb els símbols de la llargària corresponent de les vocals:

Tȳtĭrĕ | tū pătŭ | lāe rĕcŭ | bāns sūb | tēgmĭnĕ | fāgĭ

sīlvē | strēm tĕnŭ | ī mū | sām mĕdĭ | tārĭs ă | vēnă

A sota hi ha el fragment corresponent, extret de la Latin library:

Tityre, tu patulae recubans sub tegmine fagisilvestrem tenui Musam meditaris avena; [...]