 |
| Reproducció d'una lira |
L'adjectiu lírica prové de l'instrument musical amb el qual se solia cantar, la lira. Aquesta tradició no podia provenir sinó del món grec, altre cop. Ambdues líriques, grega i llatina, se solen definir com una poesia que va emet un jo a un tu amb la voluntat de persuadir aquest últim.
La lírica tramesa en forma de text, parteix dels models grecs i té un origen culte, que apareix a roma al segle IaC amb l'eclipsant Catul i els poetes neotèrics.
Encara que s'agrupi tota la poesia personal o subjectiva en aquest capítol, se'n distingeixen subgèneres, com per exemple l'epigrama. És una composició inscrita inicialment en la pedra (en pedestals o tombes), que sol usar el dístic elegíac, per la brevetat i la interpel·lació a qui passés per davant. Els primers que se'n conserven són de Catul.
És un dels joves que als voltants del segle I aC, formà part del que es coneixia per poetae noui, escriptors joves de finals de la República, la majoria d'ells benestants, que es van reivindicar contra el gènere que fins llavors havia predominat l'escena literària llatina, la poesia èpica. La seva revolució poètica es veu inspirada per Cal·límac i altres poetes alexandrins, els quals destaquen i proposen un refinament acurat i l'aparició de l'estil individual i personalitzat. Els poetae noui es lliuraven a una vida plena de luxes i refinament, un dels millors exemples n'és Catul, apart que és dels únics del que ens n'ha arribat l'obra.
Gai Valeri Catul, fill d'una família de l'aristocràcia, situada a Verona, terratinent i partícip en activitats comercials, visqué aproximadament durant 30 anys, ara bé, exemplificant l'estil de vida de poeta noui: establert de per vida a Roma, es dedicà, a diferència dels seus companys que sí realitzaven la amb propietat la seva feina de comerciants i terratinents, a l'otium, és a dir, a les amistats, la vida social, la poesia i l'amor. És aquesta vida que queda copsada en la seva obra:
Aquesta té la forma de 116 poemes de longituds diferents, des de 2 fins a 408 versos. Segons el seu contingut, classifiquem els poemes de la següent manera:
Poemes erudits: hi fa palesa de la seva erudició mitologica. Són els més extensos i es consideren les primeres elegies romanes.
Poemes dedicats als amics i als enemics: aquests poemes podríem dir que basculen entre el gran afecte per les amistats més preuades, a les quals Catul es dirigeix amb un gran respecte i gentilesa, encara que sovint també els faci broma, a la profunda i irada rancúnia que guardava a certes personalitats, amb les quals es ficava sense cap mena de tabús. Sovint els atacats són rivals en els seus amors. A part d'aquests, Juli Cèsar n'és un altre, al qual ataca per mantenir relacions de caire homosexual amb Mamurra, el seu lloctinent, i doncs d'entrada deixa al marge les crítiques exclusivament polítiques del seu temps.
Poemes d'amor: abracen des de les més petites històries d'afecte, amor i passió, fins al seu gran i desenfrenat amor per Lèsbia (sobrenom que rendeix honor a la Safo de Lesbos). Així doncs té poemes dedicats a un jove Juvenci, i d'altres noietes agradablement fàcils... La seva composició magistral però és sens dubte la que dedica a Lèsbia, una aristòcrata llegida, amb gran passió literària, considerablement major que el poeta líric. En la realitat coneguda com Clòdia, era una dona bella i casada, que a través de parents seus participava indirectament en política. Aquesta dona tenia una vida en gran mesura lliure, tenia un gran nombre d'amants i aparentment cometia incest amb el seu germà Clodi. La mort del seu marit la portà a una descontrolada recerca del plaer. Segons Ciceró, fou ella mateixa qui acabà amb ell.
Els poemes de Catul expliquen amb la major passió i delicadesa, les vicissituds que van caracteritzar la relació amorosa entre Lèsbia i ell, durant set o vuit anys: des dels primers encontres feliços i prometedors, fins a les primeres mostres de sofriment del poeta a causa de les infidelitats de la seva estimada, després les posteriors discussions i reconciliacions fins a la ruptura definitiva. Amb tot però, Catul no deixà d'estimar-la mai.
El seu estil queda dominat per una passió efervescent, ja sigui per l'amor en sí, com per la vida, les amistats, la poesia, i una subjectivitat única que li permeten descriure d'una forma profundament intimista experiències personals. Aquestes dues característiques principals també queden reflectides en la poesia erudita, on per primer cop expressa els seus sentiments a partir d'arguments i exemplificacions mitològiques.
Webs d'interès:
 |
| The favourite poet, Sir Lawrence Alma-Tadema (1888)
Viuamus, mea Lesbia, atque amemus,
rumoresque senum seueriorum
omnes unius aestimemus assis,
Soles occidere et redire possunt:
nobis, cum semel occidit breuis lux,
nox est perpetua una dormienda.
Da mi basia mille, deinde centum,
dein mille altera, dein secunda centum,
deinde usque altera mille, deinde centum.
Dein, cum milia multa fecerimus,
conturbabimus illa, ne sciamus,
aut nequis malus inuidere possit,
cum tantum sciat esse basiorum
Carmen V, Catullus
Lesbia mi dicit semper male nec tacet umquam
de me: Lesbia me dispeream nisi amat. quo signo? quia ssunt totidem mea: deprecor illia assidue, uerum dispeream nisi amo. CXII, ad Lesbia, Catullus |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada