POESIA ELEGÍACA. OVIDI

LES METAMORFOSIS (Metamorphosis)

Ell llibre és un recull de 250 mites i llegendes grecs i romans que comparteixen la mateixa característica de la transformació d'éssers en animals, planetes, constel·lacions, ordenades de manera cronològica des de la creació de l'univers fins a la divinització de Juli Cèsar. Comença amb un pròleg dedicat al diluvi i a la creació i llavors s'inicia aquesta història mítica del món que es divideix en tres parts, la primera narra fets sobre divinitats,  la segona sobre herois i heroïnes i la darrera de personatges que els antics consideraven històrics des dels inicis de la guerra de Troia. 

Formalment és un poema d'uns 12.000 hexàmetres dividits en 15 llibres. Per a les transicions entre mites utilitza sortides molt enginyoses, fet que dóna unitat i vida a l'obra, igual que l'ordre temporal i la continuïtat entre mites. Un exemple clar d'enllaç és l'aparició de Pitó, tot seguit la seva mort a mans d'Apol·lo i llavors el mite d'aquest amb Dafne.

Presenta una varietat tan diversa d'estils que assignar-li un sol gènere resulta compromès. Podríem dir que es tracta d'un tipus d'èpica però li faltaria el personatge principal, tant característic de les epopeies típiques. Ovidi agafa l'amor en sí com a personatge principal, dóna una gran importància en destacar les emocions dels personatges en els mites i l'amor que els condueix en els seus destins. Barreja estil didàctic a l'inici amb elegíac i bucòlic en el mite d'Apol·lo i Dafne, i en canvi en el mite de Júpiter i Io denota força comicitat. També inclou passatges tràgics. En conclusió, el seu títol fa honor al conjunt de l'obra, més enllà de les transformacions dels personatges ja que en tot hi ha un canvi...

El gran mèrit de l'autor però recau en que Les metamorfosis són genuïnes d'ell, és a dir, no han estat escrites seguint acuradament un model en especial. Si hem d'esmentar alguna obra precedent, serien els epyllia, reculls èpics. Les influencies que rep en tot cas serien les següents: Hesíode, Homer, poesia alexandrina i la tragèdia grecollatina. 

L'obra abasta una gran qualitat literària tot i la seva possible intenció de lleure. Va tenir un gran èxit en el seu temps i com hem pogut comprovar al llarg de la nostra història: es llegia a l'Edat Mitjana, durant el Renaixement, el Barroc... Representen una gran font mitològica escrita ja que no n'hi havia gaires. Tant és així que un ampli ventall d'autors cèlebres de la història s'hi han inspirat posteriorment: Roís de Corella, Bernat Metge, Boccaccio, Ausiàs March, Lope de Vega, Kafka, Shakespeare, Rubens, Picasso, Bernini...

Júpiter i Io, d'Erik Armusik (2008)

Apol·lo i Dafne, de Bernini (s. XVII)

POESIA ELEGÍACA. OVIDI

OVIDI MESTRE D'AMOR
Poesia didàctica de caire amorós... i eròtic.

ART AMATÒRIA (Ars amatoria)

També anomenada Art d'estimar, és un manual de seducció que abraça la unió carnal extramatrimonial. Consta de 3 llibres, els dos primers es dirigeixen als homes, el darrer a les dones:

I: ens hi assabentem d'on es possible trobar les dones (llocs públics com el fòrum, el circ...), com conquistar-les: escrits, cartes, regals, elegància, promeses, pressió psicològica com petons, llàgrimes...

II: un cop l'hem trobada, bé caldrà saber com conservar l'amant, tècnica que s'explica en aquest llibre. Cal ser amable, complaent, agradable, fer regals i compliments, passar per alt de la manera més discreta tant les infidelitats pròpies com les de l'amant, causar gelosia algun cop i procurar que el plaer sexual sigui compartit.

III: dedicat a les dones, parla de mètodes per embellir-se, de la correcta instrucció (dansa, poesia, música), d'armes psicològiques com el somriure, la rialla i el plaer; la conducta envers l'amant i com esquivar exitosament la vigilància del marit o el guardià.

Ovidius: Ars amatoria, per Federico Righi (1970)

El llibre és força humorístic pel que fa a les observacions psicològiques. Denota també un gran saber mitològic i el fet de reconèixer indirectament drets que les dones no podien tenir a causa de la tradició romana com són el gaudir del plaer, la cultura i la llibertat en sí. Tot i així, aquestes dones a les quals es dirigeix no eren precisament matrones o dones casades ja que no solien ser objecte d'atracció per als poetes, com sí que ho eren les cortesanes, les noies de classe inferior o aristòcrates viudes o divorciades. Per això el llibre tingué un gran èxit públic malgrat que acabà topant amb molts interessos a causa del seu to amoral: la gran reforma de difusió i consolidació dels costums romans impulsada amb grans esforços per l'emperador August, que no incloïa tots els amors il·legítims que proposava Ovidi. 

REMEIS D'AMOR (Remedia amoris)

l'escrigué principalment per soterrar la mala impressió que havia causat l'Ars amatoria, ja que hi explica com evitar la seducció i els paranys de l'amor. Hi presenta l'amor com un tipus de demència, segons fonts epicúries i estoiques, així que el llibre està plantejat com una guia per una millor vida, més sana i racional. El seu to satíric però no l'ajuda gens a deixar enrere la primera obra, ni aquesta evidentment. 

COSMETICS PER A LA CARA DE LA DONA (Medicamina faciei feminae)

en conservem uns cent versos i es tracta d'un receptari de cosmètics per a les dones.

 

POESIA ELEGÍACA. OVIDI

OVIDI ENAMORAT

Poesia elegíaca d'amor

Últim gran mestre de la poesia elegíaca. Ampliacions temàtiques:

AMORS (Amores)

Corresponen a la seva joventut i es veuen influenciats per Catul, Tibul i Properci. El tema és gairebé en majoria l'amor, ja sigui tractat de la forma més sentimental fins a la més sensual. Deixa entreveure una clara inclinació per les conquestes amoroses, les aventures i la gran vocació al plaer de la societat romana, en aquell temps.

HEROIDES (Heroides)

D'entrada no tenen cap model grec ni llatí, però els temes estan extrets de la mitologia grega. Redactada en dues sèries, la primera són quinze poemes epistolars escrites per heroïnes de la mitologia grega per als seus amants o marits absents. La carta de Dido a Enees és una excepció inspirada de l'Eneida on creu que Enees hauria d'haver restat amb el seu amor, Dido. En la segona sèrie hi ha tres parells de cartes, que consisteixen en la carta d'un home i la resposta d'una dona, com per exemple, Helèna i Paris.

Helena i Paris, de Jacques-Luis David (1788)

Trobada entre Dido i Enees, de Nathaniel Dance Hollande (1735-1811)

LA POESIA ELEGÍACA.

Com ja hem vist anteriorment, fou Catul el primer en escriure en aquest gènere en llengua llatina. D'entrada, les elegies gregues eren composicions de dístics d'un tema qualsevol, en canvi Catul, incorpora el subjectivisme alhora de narrar els mites. Aquesta poesia deriva finalment en expressar l'amor que el poeta sent, de manera sensual i sentimental alhora. El punt àlgid d'aquesta poesia arriba amb Properci i Tibul, però sobretot amb Ovidi, el qual amplia els temes elegíacs, fins i tot la del dolor, que es convertirà en una exclusivitat.

Amors i Art d'estimar

POESIA ELEGÍACA. OVIDI

OVIDI DESTERRAT
Poesia elegíaca d'exili

Condemnat a l'exili a Tomis per l'emperador August, escrigué dos reculls d'elegies, on els temes són els següents: queixa de la seva situació, demanda per intercedir davant seu davant l'emperador, la desesperació i la súplica per obtenir el perdó fins rebaixar-se a l'adulació i la terrible enyorança de totes les coses i persones estimades que va deixar enrere a Roma. Adopten la forma de cartes dirigides a diversos destinataris, entre els quals hi ha la seva dona, els amics i enemics, August i polítics oposats a l'emperador. La poesia resulta més sincera i emotiva que l'anterior, l'amorosa, ja que neix del dolor i la desesperació absoluts. El seu objectiu es commoure el poble romà per no ser oblidat i aconseguir que tal volta, August li llevi el càstig. 

P. OVIDIVS NASO, per Ettore Ferrari (Constanza)

LA POESIA LÍRICA

Reproducció d'una lira

L'adjectiu lírica prové de l'instrument musical amb el qual se solia cantar, la lira. Aquesta tradició no podia provenir sinó del món grec, altre cop. Ambdues líriques, grega i llatina, se solen definir com una poesia que va emet un jo a un tu amb la voluntat de persuadir aquest últim.

La lírica tramesa en forma de text, parteix dels models grecs i té un origen culte, que apareix a roma al segle IaC amb l'eclipsant Catul i els poetes neotèrics. 

Encara que s'agrupi tota la poesia personal o subjectiva en aquest capítol, se'n distingeixen subgèneres, com per exemple l'epigrama. És una composició inscrita inicialment en la pedra (en pedestals o tombes), que sol usar el dístic elegíac, per la brevetat i la interpel·lació a qui passés per davant. Els primers que se'n conserven són de Catul.

CATUL 

És un dels joves que als voltants del segle I aC, formà part del que es coneixia per poetae noui, escriptors joves de finals de la República, la majoria d'ells benestants, que es van reivindicar contra el gènere que fins llavors havia predominat l'escena literària llatina, la poesia èpica. La seva revolució poètica es veu inspirada per Cal·límac i altres poetes alexandrins, els quals destaquen i proposen un refinament acurat i l'aparició de l'estil individual i personalitzat. Els poetae noui es lliuraven a una vida plena de luxes i refinament, un dels millors exemples n'és Catul, apart que és dels únics del que ens n'ha arribat l'obra.

Gai Valeri Catul, fill d'una família de l'aristocràcia, situada a Verona, terratinent i partícip en activitats comercials, visqué aproximadament durant 30 anys, ara bé, exemplificant l'estil de vida de poeta noui: establert de per vida a Roma, es dedicà, a diferència dels seus companys que sí realitzaven la amb propietat la seva feina de comerciants i terratinents, a l'otium, és a dir, a les amistats, la vida social, la poesia i l'amor. És aquesta vida que queda copsada en la seva obra:

Aquesta té la forma de 116 poemes de longituds diferents, des de 2 fins a 408 versos. Segons el seu contingut, classifiquem els poemes de la següent manera:

Poemes erudits: hi fa palesa de la seva erudició mitologica. Són els més extensos i es consideren les primeres elegies romanes.

Poemes dedicats als amics i als enemics: aquests poemes podríem dir que basculen entre el gran afecte per les amistats més preuades, a les quals Catul es dirigeix amb un gran respecte i gentilesa, encara que sovint també els faci broma, a la profunda i irada rancúnia que guardava a certes personalitats, amb les quals es ficava sense cap mena de tabús. Sovint els atacats són rivals en els seus amors. A part d'aquests, Juli Cèsar n'és un altre, al qual ataca per mantenir relacions de caire homosexual amb Mamurra, el seu lloctinent, i doncs d'entrada deixa al marge les crítiques exclusivament polítiques del seu temps.

Poemes d'amor: abracen des de les més petites històries d'afecte, amor i passió, fins al seu gran i desenfrenat amor per Lèsbia (sobrenom que rendeix honor a la Safo de Lesbos). Així doncs té poemes dedicats a un jove Juvenci, i d'altres noietes agradablement fàcils... La seva composició magistral però és sens dubte la que dedica a Lèsbia, una aristòcrata llegida, amb gran passió literària, considerablement major que el poeta líric. En la realitat coneguda com Clòdia, era una dona bella i casada, que a través de parents seus participava indirectament en política. Aquesta dona tenia una vida en gran mesura lliure, tenia un gran nombre d'amants i aparentment cometia incest amb el seu germà Clodi. La mort del seu marit la portà a una descontrolada recerca del plaer. Segons Ciceró, fou ella mateixa qui acabà amb ell.

Els poemes de Catul expliquen amb la major passió i delicadesa, les vicissituds que van caracteritzar la relació amorosa entre Lèsbia i ell, durant set o vuit anys: des dels primers encontres feliços i prometedors, fins a les primeres mostres de sofriment del poeta a causa de les infidelitats de la seva estimada, després les posteriors discussions i reconciliacions fins a la ruptura definitiva. Amb tot però, Catul no deixà d'estimar-la mai. 

El seu estil queda dominat per una passió efervescent, ja sigui per l'amor en sí, com per la vida, les amistats, la poesia, i una subjectivitat única que li permeten descriure d'una forma profundament intimista experiències personals. Aquestes dues característiques principals també queden reflectides en la poesia erudita, on per primer cop expressa els seus sentiments a partir d'arguments i exemplificacions mitològiques. 

Webs d'interès:

The poems of Catullus

Catullus

Obscenity in classical latin

The favourite poet, Sir Lawrence Alma-Tadema (1888)

Viuamus, mea Lesbia, atque amemus,

rumoresque senum seueriorum

omnes unius aestimemus assis,

Soles occidere et redire possunt:

nobis, cum semel occidit breuis lux,

nox est perpetua una dormienda.

Da mi basia mille, deinde centum, 

dein mille altera, dein secunda centum,

deinde usque altera mille, deinde centum.

Dein, cum milia multa fecerimus, 

conturbabimus illa, ne sciamus, 

aut nequis malus inuidere possit,

cum tantum sciat esse basiorum

Carmen V, Catullus

Lesbia mi dicit semper male nec tacet umquam
de me: Lesbia me dispeream nisi amat.
quo signo? quia ssunt totidem mea: deprecor illia
assidue, uerum dispeream nisi amo.

CXII, ad Lesbia, Catullus

HISTORIOGRAFIA ROMANA. SUETONI

Gai Suetoni Tranquil, 70-125dC, gràcies al seu càrrec de secretari i bibliotecari del palau imperial, va accedir als arxius imperials per poder-se documentar. Potser no tant com a historiador però sí com a erudit, escrigué la seva gran obra al voltant de diversos temes. No actua doncs com a històriador, simplement recull dades i les exposa amb total correcció, però sense art. En tenim actualment dues sèries biogràfiques:

• Secció d'oradors i gramàtics de ingent Homes il·lustrats (De uiris illustribus), on agrupava per gènres biografies d'homes de lletres.
• Vida dels dotze Cèsars (De uita duodecim Caesarum), col·lecció de retrats de Juli Cèsar i de tots els emperadors començant per August i finalitzant per Domicià.