Les representacions escèniques
Si ara ja ens costa competir contra les macroconcetracions que es donen a causa dels partits de futbol, és a dir, de la mateixa manera que avui en dia inevitablement, una gran majoria queda eclipsada davant un Barça-Madrid, a Roma les representacions teatrals quedaven sufocades pels incomparables jocs duts a terme en el circ (curses de carros conduits per aurigues) i en l'amfiteatre (monera, lluites de gladiadors; venationes lluites d'animals generalment exòtics que les legions s'ocupaven de transportar d'allà on havien estat lluitan, fins a Roma). Malgratot es duien a terme anualment, i quedaven inscrites en festivals de caire religiós.
 |
| Representació teatral romana |
Destaquem les tres representacions següents: Ludi Megalenses, entre el 4 i el 10 d'abril, Ludi Apollinares, entre el 6 i el 13 de juliol, i els Ludi Romani entre el 4 i el 19 de septembre. Les tres organitzacions es dedicaven als déus Cíbele (representant de la fertilitat i la natura), Apol·lo (déu de la música, la poesia i posteriorment del sol) i Júpiter (pare de déus, Zeus en la mitologia grega) respectivament. Com també suceeix actualment amb les nostres celebracions, els romans també ampliaven les seves en funció dels esdeveniments com són victòries militars, el funeral d'algú destacat, etc.
El que avui coneixem per una companyia teatral (grex), a Roma s'organitzava de la següent manera:
un director (dominus) qui a més a més d'organitzar i dirigir, sovint apareixien en escena, juntament amb la resta d'actors (actores o histrionem) que solien ser uns cinc o més. La consideració social que rebien era ben miserable (no podien com a Atenes ser ciutadans, eren o bé esclaus o bé lliberts) almenys durant l'època de la República ja que, al imposar-se la mgnificiència de l'Imperi, els actors esdevingueren famosos i positivament aclamats entre els ciutadans romans. N'és un exemple la figura de Neró, emperador que arribà a voler introduir-se en el món de l'espectacle.
Els actors eren sempre homes encara que els personatges fossin femenins. Aquest fet es dissimulaba amb unes màscares (personae), i les seves vestimentes que definien a més a més, si la obra era de caire roma (es portava la toga romana) o de caire grec (es portava el pallium, túnica grega). Apart d'això també duien dos tipus de calçat en funció del gènere de l'obra: per la tragèdia eren unes sabates especials, amb talons alts anomenats cothurnus; per la comèdia es portava una sandàlia oberta anomenada soccus.
Acrtius només n'hi havia, a vegades, en el mim.
Les companyies a part dels actors també comptaven amb un o més cantors (cantica) ja que el teatre sempre anava acompanyat de música (composada per un autor diferent a l'escriptor de l'obra). Hi havia un gran nombre d'escenes cantades entre diferents personatges o bé en solitari (amb acompanyament de flauta).
El que avui coneixem per una companyia teatral (grex), a Roma s'organitzava de la següent manera:
un director (dominus) qui a més a més d'organitzar i dirigir, sovint apareixien en escena, juntament amb la resta d'actors (actores o histrionem) que solien ser uns cinc o més. La consideració social que rebien era ben miserable (no podien com a Atenes ser ciutadans, eren o bé esclaus o bé lliberts) almenys durant l'època de la República ja que, al imposar-se la mgnificiència de l'Imperi, els actors esdevingueren famosos i positivament aclamats entre els ciutadans romans. N'és un exemple la figura de Neró, emperador que arribà a voler introduir-se en el món de l'espectacle.
Els actors eren sempre homes encara que els personatges fossin femenins. Aquest fet es dissimulaba amb unes màscares (personae), i les seves vestimentes que definien a més a més, si la obra era de caire roma (es portava la toga romana) o de caire grec (es portava el pallium, túnica grega). Apart d'això també duien dos tipus de calçat en funció del gènere de l'obra: per la tragèdia eren unes sabates especials, amb talons alts anomenats cothurnus; per la comèdia es portava una sandàlia oberta anomenada soccus.
Acrtius només n'hi havia, a vegades, en el mim.
Les companyies a part dels actors també comptaven amb un o més cantors (cantica) ja que el teatre sempre anava acompanyat de música (composada per un autor diferent a l'escriptor de l'obra). Hi havia un gran nombre d'escenes cantades entre diferents personatges o bé en solitari (amb acompanyament de flauta).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada